Novel·lista i dramaturg suís d’expressió alemanya, fill d’un pastor protestant, va estudiar pintura i literatura a Berna i Zurich i es va iniciar en la literatura durant els anys quaranta amb un conjunt de relats d’un to marcadament kafkià que el van acabar convertint en un mestre de la paràbola grotesca, sorgida de l’expressionisme i centrada en el desengany posterior al fracàs i en la necessitat, que en deriva, de revisar els principis i paràmetres amb què la modernitat configura la seva realitat social, sempre frustrant i a mig camí dels assoliments a què aspira. Conceptes fonamentals com l’anagnòrisi (és a dir, el reconeixement sobtat i inesperat) a la manera de la tragèdia clàssica o la recurrència del laberint com a metàfora directriu, travessen i defineixen la seva extensa obra.
És autor d’un nombre remarcable de novel·les (La ciutat, El jutge botxí, La sospita, La promesa…), algunes traduïdes amb força encert i èxit al llenguatge del cinema; dramatúrgies (Ròmul el Gran, La visita de la vella dama, Els físics, Play Strindberg…), peces radiofòniques, guions de cine i altres proses que configuren els trenta volums de la seva Obra completa.
Minotaure és un text ambigu pel que fa a la pertinença a un o altre gènere literari. En principi se’l podria definir com una prosa poètica de format narratiu però d’intenció reflexiva on la mirada innocent d’aquell qui no coneix l’alteritat la va descobrint a través de la seva pròpia imatge reflectida al mirall. D’aquí en deriva el descobriment no només de l’altre sinó d’un mateix, que no comença a ser fins que no és per contraposició amb altres existències. Tota una reflexió filosòfica sorgida d’un raonament verge en l’art de raonar que des de LaBreu Edicions hem volgut tractar com un veritable poema perquè en ell s’hi troba la bellesa i la creativitat i el joc del llenguatge, la reflexió existencial i alhora el fil narratiu d’una història que malgrat ser una història de tots coneguda a través del mite clàssic del laberint, mai no ens havia arribat explicada, o més aviat manifestada, des del punt de vista del monstre, esdevingut, a partir de la sensibilitat estilística de Dürrenmatt, la víctima definitiva d’una tragèdia que han propiciat els “altres”.
