Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981) és l’heterònim rus i de filiació pictòrica d’una Sílvia que prové de la pedagogia, la interpretació i l’educació musical i la història de l’art.
Ha publicat els llibres de poesia: Helicòpter (LaBreu Edicions, 2007) i Altres Arbres (Tria Llibres, 2011), i complementa la seva poètica a www.silvierothkovic.com/blog/.
Del món de la música i de l’art del segle XX prové el llenguatge personalíssim, postmodern, desvinculat de la nostra tradició poètica i marcat per una sensibilitat fascinant que converteix la imatge analògica en cadència musical, entre abstracta i solipsista, però alhora vestida d’una senzillesa que l’apropa, per la via de la intuïció, al lector. Als artistes del XX evocats amb extraordinària precisió subjectiva a Altres Arbres i als músics que travessen tot el seu corpus poètic, cal afegir-hi referents literaris com Auster, Dickinson, Blanchot, Celan, Plath, Ashbery, Creeley per referenciar aquesta veu insòlita.
A Pianos i túnels la carícia del fred es converteix en epifania verbal, despullant-se, el vers de la Rothkovic, fins a l’extrem de la quasi desaparició, com si una alenada de bellesa gelada, carregada de sensualitat poètica, però també pictòrica, musical, acariciés la consciència intel•lectual de qui llegeix.
Runa que ningú recull
pianos enterrats,
el cel o ulls d’un color consemblant
que no et poden pertànyer
por cerval a enyorar.
