Som als primers dies de maig i la tardor ha començat a torrar les fulles. L’autocar corre cap al sud, a trobar la Patagònia, allà on els Andes neixen del mar. Per davant hi ha el propòsit de resseguir aquella serralada que s’estira per tot el continent amb l’ondulant elegància de l’esquena d’un felí.
És un viatge amb poc equipatge i sense mapes. Puntuen el camí alguns noms que criden l’atenció: Punta Arenas, Atacama, Potosí, Machu-Picchu, Cartagena d’Índies... Al marge d’un full, s’han anotat algunes adreces de coneguts de coneguts. Que potser hi seran, o potser no.
I així, amb autocar, tren, cotxe, furgoneta, vaixell, tres avions i unes quantes caminades, s’enfilen les històries dels bruixots de Chiloé, els miners de l’Atacama i de Potosí, els inques del Cusco i alguns pirates del Carib. Cal sumar-hi volcans, glaceres, testimonis colonials, la puna, una ciutat perduda, la vida i la memòria d’un continent ple de contrastos. Tot, sota la llum de la venerada Creu del Sud.
«Amb agilitat descriptiva i el deseiximent aristocràtic d’un rodamon, ens fa còmplices dels seus descobriments de primera mà». (Ignasi Vidal-Folch, a El Periódico)
