La llibertat de circular o desplaçar-se pel territori del país, sigui aquesta l’expressió d’una necessitat social o economica, com ara els desplaçaments quotidians de mobilitat obligada, o bé d’un desig de moure’s per simple gaudi, pel gust de coneixer indrets propers o llunyans del propi país, és un dret fonamental que reconeix i empara la Constitució espanyola. Ara bé, aquest dret tan natural —ja que la vida mateixa és moviment— topa amb un altre dret, que potser no té un caracter natural pero que sens dubte esta molt arrelat en la naturalesa humana: és el dret a la propietat privada, que és també un dret emparat per la mateixa Constitució, pero de rang inferior al dret a circular.
Logicament, no és possible exercir el dret a gaudir plenament de la natura sense tenir igualment el dret de poder-hi accedir, fet pel qual el dret a circular i el dret a la natura són complementaris. Així, doncs, ambdós drets poden topar amb el dret a la propietat privada. ?Com es resol al nostre país —o, millor dit, caldria resoldre— aquesta situació contradictoria que resulta de la col·lisió de drets en principi oposats? La resposta és clara: a través del viari públic. Consegüentment, així com al medi urba els carrers i les places són la garantia que permet als ciutadans exercir el dret fonamental a circular, a l’espai rural i al medi natural, carreteres i camins públics acompleixen la mateixa funció. En suma, sense camins públics els ciutadans no tenim la llibertat fonamental de moure’ns pel propi país ni de gaudir de la seva natura ni del seu paisatge. Sense camins públics, ras i curt, no hi ha llibertat. Així, aquest llibre ens mostra que són aquests objectes tan summament importants per a la ciutadania i que haurien de gaudir d’una alta estima i consideració social en qualsevol societat democratica. Aquest llibre, doncs, esta dedicat als camins.
Aquest llibre vol reivindicar també la necessitat de pensar (és a dir, de teoritzar i conceptualitzar) la mobilitat rural al servei de la societat rural, amb la seva propia especificitat, clarament diferenciada de la mobilitat urbana, la qual rep gairebé totes les atencions. «Els mals dels camins els paguen els veins», diu un refrany popular. En suma, si els camins públics són una garantia de llibertat per al conjunt de la ciutadania, són també una garantia de qualitat de vida específicament per als habitants del medi rural, en constituir una infraestructura fonamental per poder disposar de les mateixes oportunitats de promoció socioeconomica de que gaudeixen les zones urbanes, i són també un instrument basic de cohesió social indispensable per fixar la població rural al territori, a més d’un patrimoni cultural i un recurs economic i un signe d’identitat de la col·lectivitat.
