Días Contados endega amb aquesta excepcional La patience de Maigret la publicació d’un recull selecte de les novel·les de Georges Simenon dedicades de l'ínclit comissari, en una tria de la seva producció des de 1934, just abans de la Segona Guerra Mundial, fins al 1965, acabada la Quarta República Francesa, escrites totes amb mà de mestre sobre el rerefons d’un ordre burguès en reconstrucció després del trauma íntim de la invasió alemanya. Ara –en la que ha passat als annals com la "celebèrrima investigació més llarga de Maigret": vint anys–, seguint la pista d’uns robatoris de joies en un teatre de traïció, misèria i humanitat.
"Tothom té por. Ens les enginyem per dissipar la por des de ben petits amb els contes de fades i, pràcticament a la mateixa edat, ja des de l’escola, l’infant té por d’ensenyar les notes als pares quan són dolentes. La por de l’aigua. La por del foc. La por dels animals. La por de la foscor. Por, als quinze o setze anys, de no encertar-la, d’esguerrar la vida. En la semiinconsciència de Maigret, totes aquestes pors esdevenen com les notes d’una simfonia sorda i tràgica: les ports latents que duem a sobre fins al darrer moment, les pors agudes que fan cridar, les pors de les quals ens riem un cop passat el tràngol, la por de l’accident, de la malaltia, de l’agent de policia, la por de la gent, del que diuen, del que pensen, de les mirades que ens claven quan ens els creuem".
