Crist i la història. Els inicis de la historiografia eclesiàstica catalana en el seu context europeu té diversos objectius: intenta explicar les aportacions de la historiografia eclesiàstica a la historiografia en general; insereix la historiografia eclesiàstica catalana en un corrent historiogràfic comú a l’occident d’Europa i analitza l’evolució de la historiografia eclesiàstica des dels seus inicis fins a l’Època Moderna.
Aquest llibre està dividit en set grans apartats temàtics que descriuen, entre d’altres:
- L’aportació dels precursors grecs, romans i jueus a la historiografia cristiana, ja quant a gèneres historiogràfics com les cròniques o els miralls, ja quant a conceptes com ara el de tribunal de la història o el de dret de resistència.
- Els inicis de la historiografia cristiana, a través de gèneres com martirologis, passionaris, llegendaris, flors i miracles, hagiografies, catenes, florilegis i corones, episcopologis, abadologis i llibres pontificals. Es tracta, també, el canvi de concepció filosòfica en l’àmbit historiogràfic que suposa el cristianisme, palès, per exemple, en la valoració dels nens com a subjecte historiogràfic que es fa en els Evangelis de la infantesa de Jesús o en els nous models de dona que es transmeten amb les vides de la Mare de Déu i a través de conceptes com el d’evangelització domèstica.
- La historiografia generada per ordes mendicants i militars com dominics, franciscans, carmelites, trinitaris, mercedaris, hospitalers de Sant Antoni, servites, jeronis i els quatre peninsulars del Temple, Sant Jaume, Montesa i Calatrava, considerant, en peu d’igualtat (i no com a apèndix) la historiografia generada per les branques masculines i femenines d’aquests ordes. La tònica global d’aquest estudi ha estat sempre la d’equiparar les produccions masculina i femenina.
Aquesta simetria formal inclou la producció històrica generada des de conceptes com l’ortodòxia i la dissidència. En aquest sentit, s’inclouen els reflexos historiogràfics dels considerats «enemics de la fe», tant els elaborats pels agents de l’ortodòxia (com ara cronistes d’instàncies oficials) com els generats pels heterodoxos. Nogensmenys, es té en compte la multiplicitat de significats de l’adjectiu i la seva aplicació discriminatòria en el si dels mateixos grups dissidents.
L’estudi s’acaba amb l’examen del paper compactador d’identitats comunes que tenen les produccions historiogràfiques cristianes referides a exclosos com ara els jueus, amb una anàlisi sobre la tolerància historiogràfica envers les minories i amb una reflexió sobre el paper de la llengua en l’anteriorment explicitat.
