És evident que el món ha canviat força des de la segona meitat del segle XX, amb el desenvolupament de la tecnologia en l àmbit sanitari, empresarial, les xarxes socials , que ha modificat les relacions interpersonals. Les repercussions en l estil de vida de les persones han estat immenses: educació, oci, vida familiar i personal. Els mitjans de comunicació hi han tingut un protagonisme clar i, tot i que es valora la longevitat, s han promogut eslògans i rumors al voltant de «la joventut permanent». Aquest nou panorama no s ha donat de manera lenta ni reflexiva i, per tant, perd sentit la frase tan repetida de: «Abans això no passava», perquè poc s assembla la societat d avui a la de fa només cinquanta o seixanta anys. Aquesta transformació no es tradueix en l imaginari col lectiu en allò que té a veure amb la vellesa, paraula gairebé estigmatitzada. A les persones que entren en l última etapa de la vida se les tracta igual que fa un segle, ignorant el seu saber i experiència. Per bé que disposen d espais per entretenir-se, no en tenen de participació en les decisions socials, se les infantilitza, confonent la protecció amb la fragilitat. A més, el llenguatge (to, paraules infantils ) mostra una actitud edatista, moguda per una pretesa «amabilitat», que no ajuda a establir unes relacions apropiades entre generacions, quan el perfil de les persones de majors de 65 anys és extraordinàriament divers i les capacitats no desapareixen amb la jubilació. Aquests són els processos que s analitzen en aquest llibre, que busca modificar la visió del procés d envelliment, exigint oportunitats per a les persones grans, així com promovent relacions interdependents i la seva presència social no categoritzada per l edat.
