MIRA'M ALS ULLS

Holaaa! Què fem, com vos va la vida? Quant de temps, eh?

Ja tenia moltes ganes de contar-vos més històries, però ma mare em va dir que la gent ja estava un poc cansada de tanta Bonita i que millor descansar una miqueta, que acabarien avorrint-me.

Total, que volia escriure un altre llibre per a explicar-vos que ja soc tota una fadrina. Continue fent pallassades per a cridar l’atenció, però em prenc la vida d’una altra manera i ja he deixat de preguntar-me A mi, què em passa? Vos sona, veritat?

M’he fet major i m’he adonat que molta gent que m’envolta creu que només soc una xiqueta que reglota tendresa a qui han de protegir. I això s’ha d’acabar. A mi m’agradaria poder fer la meitat de coses que vosaltres feu i que ni vos n’adoneu. I que els meus pares no hagueren de patir tant.

Ja que sou uns privilegiats, només vos demane un xicotet esforç: jo també soc una persona. Quan em parleu, mireu-me als ulls.