Respires les Decapíndoles a cada segon com l’oxigen que et revifa i t’empaita les paraules. Per això, et parlen del procés de la comunicació des d’una perspectiva múltiple i, per tant, multiplicadora. Com d’una mateixa bota, traspuen aires de psicologia, de sociologia, de filosofia, de religió i laïcisme…, però també, és clar, de comunicació, relacions públiques, publicitat, periodisme i, a més, de narrativa i fins i tot de teatre. Aquí, a cada capítol, hi ha de tot, és una permanent caixa de sorpreses!
I doncs, per què és així de complexa, la vida de les dcd? Complexa, no. Més aviat polièdrica. Lluminosament simple! Que potser és normal, la Natura? Per tant, mirant des d’aquí i des d’allà, arribaràs al final de l’assaig dcd sense adonar-te’n, havent viscut una història d’històries, per tal que entenguis les eines que entortolliguen la comunicació d’avui com mai abans te les havien explicat. A la manera d’un soliloqui amb drama participatiu, entendràs, amb paraules i fets, que la Comunicació, així dita en gran, ha de tornar als seus orígens i partir i acabar en la Veritat, es a dir, viure l’ètica. Així de nou i així de vell. Més encara: revelador!
