FILOSOFIA DE LES ASSEMBLEES INTERCOMARCALS ESTUDIOSOS

El volum exposa la concepció de les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos. N’analitza la dimensió comarcalista com a fil conductor d’una dinàmica articulada per la catalanitat historiogràfica i fonamentada en l’ofici d’historiador d’autodidactes, estudiosos i acadèmics. Aquesta triple aliança impulsà una via de vertebració de país —assemblees— que acabà depassant el conreu erudit per formar part de la lluita catalanitzadora silent dels anys cinquanta i començament dels seixanta. Les assemblees foren un “acte de resistència”, tal com ha definit la historiografia més sensibilitzada.
Filosofia de les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos incideix en la vinculació entre un model historiogràfic de base i una concepció de país aperifèrica. Una concepció que maldava per erigir centres autònoms d’acció cultural a través del coneixement de l’espai més immediat, vila o comarca. El període tractat en el present estudi, continuació del volum publicat entorn dels orígens assembleistes, vol especificar la motivació nacional endegada entre l’Assemblea d’Igualada de 1967, símbol de vint anys de treball civil al si del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (1947), i l’Assemblea d’Estudiosos de Perpinyà i Alenyà de 1971, primera manifestació d’assemblearisme historiogràfic de Països Catalans, una via de qüestionament —de lluita— contra les fronteres interiors inventades pels estats.